La importància de la comunitat

Espanya, igual que molts països que han experimentat processos d’industrialització i modernització en poc temps, ha patit certes conseqüències desafiants per a la cohesió social. La migració massiva del camp a les ciutats i la penetració agressiva de la societat de consum ha trencat llaços importants de la vida social que encara no s’han recompost. El concepte de comunitat definia la pertinença de l’individu a un col·lectiu amb els membres del qual es relacionava de forma habitual, on desenvolupava habilitats socials, adquiria valors i, en última instància, aprenia a estimar. La comunitat era un espai de solidaritat i de reciprocitat.

Amb aquesta descripció no es vol evocar una idea romàntica del passat i de les comunitats locals que existien. De fet, gran part de les desigualtats i de les relacions d’opressió que es donaven eren perpetuades per l’exigència de lleialtat a aquesta comunitat per sobre de tot. No obstant això, els esforços dels últims segles per crear «comunitats nacionals», la proliferació de moviments de tornada al camp i d’enfortiment de la vida comunitària, o el creixent interès per les xarxes socials, no són sinó diferents mostres que la comunitat no té substitut en la vida social. La pregunta no és llavors si la comunitat cal o no, sinó quin tipus de comunitat es requereix.

Dins de la perspectiva de transformació social que els bahá’ís d’Espanya estan tractant d’implementar jeu en la convicció que els individus, les institucions i les comunitats són tres actors indispensables per a l’organització i el progrés de la societat. Les relacions que els uneixen són objecte de reflexió constant. L’analogia del cos humà, amb la seva diversitat de funcions, el seu equilibri, la seva interconnexió i interdependència, la seva reciprocitat, el seu creixement i integració inspira els seus esforços per definir les relacions entre els individus, les institucions i la comunitat, i fins i tot entre aquests i la natura.

Amb aquestes idees en ment, el procés de construcció de comunitat a la qual s’ha al·ludit adquireix més rellevància. No obstant això, a causa de la individualització excessiva de la vida a les ciutats i a la desaparició del context natural on es donava la vida comunitària, el poble, els bahá’ís d’Espanya, igual que en altres països de món, situen els seus esforços de transformació col·lectiva en zones geogràfiques petites, normalment un conjunt de pobles, una gran ciutat o fins i tot una província petita, que anomenen agrupació. Aquest concepte és una construcció social que facilita la descentralització dels seus esforços. És un espai relativament petit compost per poblacions unides per certs elements culturals i on el transport és senzill. A més, en els últims anys, a causa de la importància d’actuar col·lectivament en espais encara més a prop del lloc de residència, dins d’algunes agrupacions s’està aprenent sobre la transformació col·lectiva en entorns més petits, els barris. El lema, en cert sentit és: per canviar el món, comencem canviant els nostres barris. En segments petits, les persones involucrades, moltes d’elles joves, avancen juntes cap a la visió de Bahá’u’lláh d’un món unificat, pacífic, just i sostenible.