Una interpretació de la història

La història de la humanitat es pot analitzar des de diferents perspectives complementàries. D’una banda, la humanitat, mitjançant un procés d’evolució col·lectiva, ha avançat des de nivells organitzatius més senzills cap a unitats més complexes. En aquest sentit, la formació de la família, el clan, la tribu, la ciutat-estat i l’estat-nació representen diferents etapes d’aquest procés. En aquesta època, l’espècie humana, com una sola família, té l’oportunitat de fer un salt evolutiu més per tal d’establir la unitat de la humanitat.

D’altra banda, aquesta evolució es pot veure també des de l’analogia d’un ésser humà que està passant per un procés de maduració. Igual que una persona avança des de la infantesa fins a l’edat adulta travessant diferents etapes, la humanitat com un tot també sembla comportar-se així. D’aquesta manera, certs hàbits nocius com la competició desenfrenada, la recerca egoista de l’interès personal i nacional o la inclinació excessiva als plaers materials es corresponen amb etapes de la infantesa que ja no satisfan els requisits de la maduresa. La societat actual, per tant, es debat entre la infantesa i l’edat adulta, manifestant algunes característiques pròpies d’un adolescent. El cos de l’adolescent (en el nostre cas la ciència, la tecnologia, la riquesa material) ha crescut; però, els poders per gestionar aquest cos encara no estan al mateix nivell, produint certs problemes transitoris però dolorosos, com ara la distribució desigual de la riquesa.

Finalment, la societat actual, tant a Espanya com al món, sembla estar experimentant dos processos paral·lels que es reforcen mútuament i que impulsen la humanitat cap a un nou ordre internacional: un de desintegració i un altre d’integració. Les manifestacions del primer procés són visibles per a tothom: la incapacitat dels Estats per gestionar tant els assumptes interns com els problemes internacionals, l’expansió de la corrupció, la descomposició de la vida familiar, la dissolució dels llaços que generaven cohesió social, la proliferació de la violència, l’increment del fonamentalisme, la dissolució dels sistemes morals del passat sense un reemplaçament viable, la crisi econòmica i mediambiental…

Els signes del segon procés també són evidents, encara que a causa de la menor atenció mediàtica que reben, hi ha vegades que no es perceben. L’aparició d’organismes internacionals, l’expansió de moviments pels drets humans i per l’emancipació de la dona, l’increment de la consciència ecològica, la solidaritat més gran amb causes alienes al país propi, la universalització de l’educació en poques dècades, l’augment del nombre d’organitzacions no governamentals per al desenvolupament i els magnífics avenços científics i tecnològics són només alguns exemples d’aquest procés d’integració.

El primer procés té com a propòsit trencar les barreres que impedeixen establir una societat global justa, pacífica, unificada, que respecti la diversitat i on els arranjaments econòmics, polítics, socials i espirituals beneficiïn la majoria. El segon consisteix en els esforços que múltiples persones i organitzacions exerceixen per fer avançar la societat cap aquesta finalitat. Els bahá’ís d’Espanya es veuen a si mateixos com un grup que treballa dins d’aquest procés d’integració que intenta fer avançar la societat cap a la visió de Bahá’u’lláh d’un món articulat a la llum de l’analogia del cos humà. També consideren que l’aparició d’aquest nou Missatger de Déu a l’Iran al segle XIX, complint les promeses de Déu atresorades en les tradicions religioses del passat, és l’origen d’aquestes forces que estan assolant al món i que tenen a la humanitat, i a Espanya , en aquesta cruïlla.

Dins d’aquesta visió esperançadora (encara que realista) de la situació actual i de les seves possibilitats, la pregunta que sorgeix és: com contribuir significativament als processos d’integració? A continuació s’intentarà donar resposta a aquesta pregunta, explorant algunes àrees d’activitat i aprenentatge en què la comunitat bahá’í d’Espanya està embarcada. En particular, en aquesta secció es descriuran els esforços per establir un patró de vida comunitària en barris i ciutats, i els programes i estructures que el sostenen, basats en la unitat, la justícia, la reciprocitat, l’aprenentatge, l’apoderament individual i col·lectiu i la sostenibilitat. En la següent secció es presentaran altres esferes d’activitat relacionades amb les dimensions econòmiques i socials, d’una banda, i amb el discurs públic i el pensament social, de l’altra.