Ser bahá’í
Un bahá’í és aquella persona que reconeix a Bahá’u’lláh com el Revelador de la voluntat divina per aquesta època i creu que els Seus ensenyaments són el remei per a les necessitats de l’era en què vivim. Al mateix temps, un bahá’í estima i reconeix la divinitat de totes les altres grans religions del món.
La igualtat entre l’home i la dona, l’estima per la vida familiar, la justícia social, el servei, l’educació dels nens i l’empoderament dels prejoves, així com l’esforç per desenvolupar-se espiritual i intel·lectualment per contribuir a l’establiment de la unitat de la humanitat, són altres aspectes essencials d’una vida bahá’í.
«Ser bahá’í significa senzillament estimar el món sencer; estimar la humanitat i procurar servir-la; treballar per la pau universal i per la germanor universal».
Bahá’u’lláh assenyala que la humanitat està entrant en la seva fase de maduresa, la qual cosa implica que cada persona gaudeixi de més llibertats però al mateix temps assumeixi més responsabilitats pel benestar de la seva comunitat i, en última instància, de tota la humanitat.
L’oració i la meditació
En els ensenyaments bahá’ís s’esmenta que hi ha un propòsit individual i un altre col·lectiu per a l’existència. En el pla col·lectiu, el propòsit de la vida és fer avançar una civilització en continu progrés. En el pla individual, Bahá’u’lláh, fundador de la Fe bahá’í, esmenta que l’ésser humà ha estat creat per conèixer i adorar Déu i per servir el propòsit col·lectiu de l’existència. Per tant, les pràctiques que apareixen en aquesta secció adquireixen més sentit quan s’analitzen dins d’aquest context més elevat del propòsit de l’existència.
Per assegurar el seu mateix desenvolupament espiritual i apropar-se a Déu, cada bahá’í ora diàriament i estudia els Textos Sagrats. Igual que l’aliment físic nodreix el cos, la pregària, la lectura dels Escrits Sagrats i la meditació sobre ells es consideren pràctiques necessàries per nodrir l’ànima o l’esperit humà.
«Entona, oh serf meu, els versos de Déu que has rebut, com els entonen aquells que s’han apropat a Ell, perquè la dolçor de la teva melodia encengui la teva pròpia ànima i atregui els cors de tots els homes. Per a hom que reciti, retirat en la seva cambra, els versos revelats per Déu, els àngels espargidors del Totpoderós difondran per tot arreu l’aroma de les paraules pronunciades amb els seus llavis, i faran que palpiti el cor de tot home recte. Encara que al principi romangui inconscient del seu efecte, la virtut de la gràcia que li ha estat concedida necessàriament ha d’exercir tard o d’hora influència sobre la seva ànima. Així han estat decretats els misteris de la Revelació de Déu en virtut de la Voluntat d’Aquell Qui és la Font de poder i saviesa».
Bahá’u’lláh
«L’home es torna de pedra si no prega contínuament a Déu. El cor de l’home és com un mirall cobert de pols, per netejar-lo s’ha de pregar [contínuament…]. L’acte de suplicar és el llustre que brunyeix tots els desitjos mundans».
‘Abdu’l-Bahá
El Báb (precursor màrtir de Bahá’u’lláh) i Bahá’u’lláh van revelar una copiosa quantitat d’oracions per a diferents situacions de la vida: la curació, el creixement espiritual, el matrimoni, la generositat, la protecció, l’educació dels nens, la unitat, o la protecció durant les proves. Algunes d’aquestes oracions es reciten en ocasions especials, com enterraments i commemoracions, altres es reciten sota la convicció que tenen major poder, com la Taula d’Ahmad o la Taula de Foc, i algunes són obligatòries i es reciten diàriament.
«Venera a Déu d’una forma tal que si la teva veneració et conduís al foc, aquesta no patiria cap alteració, com tampoc si la teva recompensa fos el paradís. Així, i només així, ha de ser la veneració que escau a l’únic Déu Veritable. Si El veneressis per causa del temor, això resultaria impropi a la Cort santificada de la Seva presència, i no es podria considerar un acte teu dedicat a la Unicitat del Seu Ésser. O si tinguessis la mirada fixada en el paradís, i l’adoressis mentre anhelessis aquesta esperança, faríeu de la creació de Déu el Seu soci, sense perjudici del fet que el paradís és desitjat pels éssers humans.
El foc i el paradís s’inclinen i es prostren davant de Déu. El que és digne de la Seva Essència és venerar-lo per amor vers Ell, no per por al foc, ni per l’esperança del paradís».
El Báb
Els bahá’ís, així, a més de pregar quan ho consideren oportú i de meditar sobre els textos sagrats al matí i a la nit, realitzen una oració obligatòria diària especial. Poden seleccionar una de tres oracions de diferent longitud, amb les especificacions que s’enuncien per a cadascuna d’elles. L’oració obligatòria curta descriu la relació entre Déu i l’ésser humà:
«Testimonio, oh Déu meu, que m’heu creat per a conèixer-vos i venerar-vos. Declaro, en aquest instant, la meva impotència i el Vostre poder, la meva pobresa i la Vostra riquesa. No hi ha cap altre Déu tret de Vós, el Socors en el perill, el Subsistent».
Bahá’u’lláh
A més de l’oració obligatòria, els bahá’ís llegeixen diàriament dels textos sagrats en esperit de meditació, procurant desprendre’s de les coses materials. D’aquesta manera, l’ésser humà s’obre davant Déu i la Seva inspiració. Cada persona és lliure de triar la forma o tècnica en la qual desitja meditar. Fins i tot la lectura d’un sol vers en un esperit de meditació pot complir aquest propòsit:
«Llegiu els versicles sagrats en una mesura tal que no us veieu superats pel llanguiment ni l’abatiment».
«No carregueu les vostres ànimes amb el que les esgoti o les aclapari, ans amb el que les alleugeri i les elevi, per tal que es remuntin sobre les ales dels versicles divins cap al Lloc d’Alba dels Seus signes manifests; això us aproparà a Déu, tant de bo ho comprenguéreu».
Bahá’u’’lláh
«La pregària i la meditació són factors molt importants per l’aprofundiment de la vida espiritual de la persona, però han d’anar acompanyades de l’acció i l’exemple, atès que aquests són els resultats tangibles d’aquelles. Unes i altres són imprescindibles».
Shoghi Effendi
El dejuni
En totes les religions, el dejuni ha estat considerat una pràctica fonamental per al desenvolupament espiritual, per l’enfortiment del caràcter, per al control dels desitjos i per a la sensibilització amb els que experimenten dificultats. Durant l’últim mes del calendari bahá’í, els bahá’ís dejunen des de la sortida fins a la posta de sol. El dejuni bahá’í implica l’abstinència de qualsevol mena de menjar o beguda durant el dia. No obstant això, el dejuni té, sobretot, un significat espiritual en el qual un es desprèn dels desitjos i pensaments materialistes i busca un acostament a Déu.
«Dic, en veritat, que el dejuni es el remei suprem i el guariment principal per a la malaltia de l’egoisme i la passió».
Bahá’u’lláh
«El dejuni provoca el despertar de l’ésser humà. El cor s’entendreix i augmenta l’espiritualitat humana».
‘Abdu’l-Bahá.
«El dejuni és en essència un període de meditació i pregària, de recuperació espiritual, durant el qual el creient s’ha d’esforçar per reajustar com calgui la seva vida interior, i revifar i revitalitzar les forces espirituals latents en la seva ànima. El seu sentit i la seva finalitat són, per tant, de caràcter fonamentalment espiritual. El dejuni és simbòlic, un recordatori de l’abstinència dels desitjos egoistes i carnals».
Shoghi Effendi
El pelegrinatge
Tal com apareix en els escrits de Bahá’u’lláh, cada bahá’í ha de procurar, si té mitjans suficients, realitzar un viatge de peregrinació als llocs sagrats de la seva Fe. Avui dia, el pelegrinatge es fa a Haifa i Akká (Israel), on es troba el centre administratiu i espiritual dels bahá’ís. Bahá’u’lláh està enterrat a Bahjí, situat a l’emblemàtica i històrica ciutat de Sant Joan d’Acre (Akká). Les restes del Báb, en canvi, es troben al centre d’unes belles terrasses sobre la Muntanya del Carmel, muntanya considerada sagrada per diversos grups religiosos. Allà també hi ha la seu de la Casa Universal de Justícia, organisme suprem per als bahá’ís que Bahá’u’lláh mateix va instituir en els seus Escrits. Els bahá’ís es refereixen a Israel com a Terra Santa, per ser el territori que van trepitjar molts profetes del passat. No obstant això, per als bahá’ís és especialment sagrada perquè Bahá’u’lláh va passar els seus darrers anys com a presoner en aquest lloc.
Un viatge de peregrinació dura nou dies, tot i que també es fan visites de tres dies, i durant aquest període els pelegrins provinents de tot el món es connecten amb els orígens i el desenvolupament de la seva Fe a través de la comunió amb Déu en llocs històrics. Durant aquests dies s’inspiren espiritualment i tenen l’oportunitat de pregar i meditar en els santuaris on estan enterrades les Figures centrals de la Fe bahá’í.